El Senegal es un país situat a la costa atlàntica del continent africà. Compta amb una àmplia diversitat ecològica, però també social i cultural, donat que des d’abans de la modernitat, ha estat un important node comercial i de transports per aquells qui han navegat la costa oest del continent.

Amb un passat colonial vinculat al comerç d’esclaus i a l’expansionisme portuguès, neerlandès i francès, no va assolir la seva plena independència fins el 1960. Com molts dels seus països veïns amb històries de descolonització similars, el Senegal es va integrar a l’economia mundial com a país perifèric. Es tracta de països que, per la seva història de dominació i expoli, no han pogut desenvolupar en el seu territori una economia plenament industrial ni acumular grans masses de capital, i per tant, en la divisió internacional del treball, es veuen relegats a una situació d’intercanvi desigual: han de produir grans quantitats d’aliments i matèries primeres –mercaderies amb poc valor en el mercat mundial– per a poder costejar-se les tecnologies produïdes als països del Nord –molt més cares que el que ells produeixen–, per tal de poder dur a terme la seva pròpia industrialització i esdevenir competitius per si mateixos. Això, conjuntament amb el deute i les ingerències de capital estranger en les seves economies, col·loca aquests països en un cercle viciós de dependència econòmica, que beneficia als països del Nord perquè els garanteix aliments i matèries primeres barates i abundants. Per això, al voltant del 75% de les persones treballadores del Senegal es dediquen a l’agricultura (principalment de blat i cacauets) i la pesca. La mineria, sobretot d’or i fosfats, és també una de les activitats econòmiques dominants, juntament amb el refinament de petroli.

Així, és deu en part a les dinàmiques de la dependència el fet que, tot i així de ser un dels països més estables i econòmicament desenvolupats de la regió gràcies a la producció d’aquestes matèries primeres, al voltant del 50% de la població del país visqui per sota del llindar de pobresa. A més, el país ocupa el lloc 170 (sobre 193 països) en el ranking de l’Índex de Desenvolupament Humà. La desigualtat entre el camp i la ciutat és molt pronunciada, donat que l’accés a serveis i infraestructures essencials, com hospitals o aigua sanejada, és molt limitat a les zones rurals. Aquesta manca d’infraestructures, juntament amb la poca tecnificació de l’agricultura –degut a les dinàmiques de dependència que ja hem explicat– i a factors associats amb el canvi climàtic –com ara sequeres periòdiques o esgotament del sòl–, fan que la seguretat alimentària perilli també a les zones rurals. A les zones urbanes, l’atur juvenil és un dels principals factors de desigualtat. El Senegal ha aconseguit una taxa relativament elevada d’escolarització primària, però al voltant de la meitat de la població encara no aconsegueix accedir a l’educació superior. Això fa que els joves de les ciutats no puguin accedir a les oportunitats laborals que podria brindar-los el lent però sostingut creixement econòmic del seu país, i hagin d’acabar migrant. L’accés a l’educació i a la feina està travessat, a més, per fortes desigualtats culturals i de gènere. Les noies es casen molt joves, i el codi civil encara les reconeix com a subordinades als seus marits. D’aquesta manera, es veuen subjectes a fortes condicions d’explotació al camp, i molt sovint no compten amb l’oportunitat d’optar a l’educació secundaria ni de migrar a les ciutats.

En el terreny de la política, les fortes desigualtats que travessen l’estructura social i les complicades maniobres de modernització que ha d’emprendre un país en una situació de dependència –com ara l’haver de permetre sempre la ingerència d’interessos econòmics i geopolítics estrangers en major o menor grau– han fet que el sistema democràtic, encara i així d’haver-se desenvolupat força en relació als països veïns, no s’hagi acabat de consolidar encara. En els últims anys, les tensions entre el govern i l’oposició han augmentat. A més, el país ha experimentat en l’última dècada varies onades de protestes massives i conflictes socials, en que la societat civil reclamava millors condicions de vida. Aquestes protestes van ser violentament reprimides una vegada rere altre, així com les diferents opcions polítiques alternatives en que les protestes van cristal·litzar van ser perseguides pel partit que governava en el mandat anterior a l’actual. El president actual, Ousmane Sonko, es un líder social de les protestes que ve d’estar empresonat pel govern anterior. En els propers anys, enfrontarà el repte de reformar una societat encara molt dividida i d’assolir una millor distribució de les oportunitats per a la població del Senegal.

En aquest context de manca d’oportunitats econòmiques i d’inestabilitat social, les persones amb una discapacitat visual es troben en una situació molt precària, especialment quan depenen del sistema sanitari o de les seves famílies. A més, els problemes relacionats amb la vista son molt prevalent al Senegal. Per una banda, trobem malalties associades a les males condicions de vida, com ara glaucoma derivat de casos no tractats de diabetis, o infeccions fruit de l’aigua contaminada i de la manca d’higiene. Per altra banda, trobem problemes congènits que empitjoren al no ser tractats, com ara cataractes o problemes de refracció. Aquests problemes no només són de caire sanitari, sinó també social. Les persones amb problemes de la vista, especialment els infants, pateixen un fort estigma, i poden ser rebutjats per les seves famílies o comunitats. Tenint dificultats per a desenvolupar-se en l’àmbit educatiu i laboral, no comptant amb el suport del seu entorn, i tenint serioses dificultats per a migrar donats els seus problemes de salut, les persones amb discapacitats visuals constitueixen un dels grups més vulnerables del país.