Guia didàctica primària
La guia està destinada al treball amb alumnes del Cicle Superior d’Educació Primària. Està dissenyada per a sensibilitzar sobre els drets i les desigualtats socials que travessen l’experiència de les persones amb discapacitat visual arreu del món, però especialment als països del Sud Global.
Les eines per a la sensibilització que ofereix aquesta guia han estat pensades i elaborades des d’una perspectiva vivencial i crítica.
Conté, en primer lloc, dinàmiques dissenyades perquè l’alumnat comprengui, de manera pràctica i empàtica, la importància que la vista té en la nostra vida social, perquè pot ser font de desigualtats i de quins drets necessitem dotar-nos com a societat per a garantir la igualtat d’oportunitats per a les persones amb discapacitats visuals.
En segon lloc, planteja dinàmiques destinades a que l’alumnat faci un ús crític de les idees i vivències que han anat construint, per tal d’entendre les desigualtats entre el Nord i el Sud Global, i establir paral·lelismes entre la dimensió global i la dimensió local-quotidiana.
Aquesta guia didàctica és una eina pensada per a treballar sobre el documental Tots els ulls: La salut visual al Senegal, produït per l’ONG Ocularis, que pertany a l’àmbit de la Cooperació per al Desenvolupament, on desenvolupa tasques relacionades amb la salut visual. Aquest documental recull el testimoni, per una banda, d’infants i joves que han pogut millorar les seves condicions de vida i accedir a noves oportunitats gràcies a haver pogut gaudir d’assistència sanitària per als seus problemes de visió; i d’altra banda, el testimoni de professionals de l’òptica i l’optometria, així com d’estudiants formant-se en l’ofici, que relaten la complexa situació de la salut visual al Senegal.
Objectius d’aprenentatge
- Promoure actituds enfocades a la construcció de societats basades en garantir la igualtat d’oportunitats, tot prevenint actituds discriminatòries envers a les persones amb discapacitat visual.
- Fomentar el reconeixement de situacions de vulnerabilitat, en termes generals, i específicament en relació a la salut visual, en el marc de països del Sud Global.
- Construir empatia envers les persones amb discapacitat visual, per tal que els infants esdevinguin actors inclusius.
- Donar eines per a l’anàlisi crític de situacions socials diverses, tot fomentant el desenvolupament de valors de compromís, basats en el respecte i la cura de les persones.
Objectius de desenvolupament sostenible (ODS)
Garantir una vida sana i promoure el benestar a totes les persones de totes les edats.
https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/education/
Aconseguir la igualtat de gènere i empoderar totes les dones i les nenes
https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/gender-equality/
Erradicar la pobresa a tot el món i en totes les seves formes
Drets i oportunitats
Generalment, sabem nombrar alguns dels drets amb que contem, i sabem identificar situacions en que s’estan vulnerant els drets d’una persona, però no sabem dir exactament què son els drets i d’on han sortit. Conèixer els drets específics i els seus continguts és molt important, però també ho és entendre el perquè de la seva existència i de que estiguin formulats de la manera com ho estan.
Sovint, quan ens fem aquesta pregunta, en el primer que pensem és en les normes socials i en la llibertat. Si tothom fes el que vol sense tenir en compte als demés, la convivència seria impossible.
Els drets i les normes ens diuen què podem i què no podem fer, per tal que la llibertat de tots sigui compatible, que no ens trepitgem entre nosaltres. D’aquesta primera intuïció, ja en podem recollir algunes idees molt importants.
La primera idea, i poder la més fonamental, és la del reconeixement mutu. Les normes socials podrien ser establertes per una autoritat absoluta, com un dictador o un monarca, que decidís qui pot fer segons quines coses i qui no, amb l’objectiu d’harmonitzar la societat. En aquest cas, però, ens costaria molt, i amb raó, anomenar drets a aquestes capacitats o llibertats. Probablement, en comptes de drets, les anomenaríem privilegis. En canvi, les anomenem drets quan es recolzen sobre normes que hem decidit entre totes i tots. Cap de nosaltres vol ser trepitjat, o tractat pels demés com un objecte o com un mitjà. Tots volem que els demés ens vegin com subjectes autònoms, amb les nostres pròpies emocions, idees, aspiracions, capacitats, etc. Això ens col·loca en una forta posició de vulnerabilitat davant els demés, perquè d’ells depèn, de fet, el ser reconeguts com éssers humans vàlids que mereixen ser respectats. El fet que els éssers humans siguin éssers socials descansa, en una part important, sobre aquesta vulnerabilitat. La comunicació pacífica, el diàleg, l’intercanvi empàtic de perspectives i experiències, es la manera com busquem una solució per a aquesta sensació de vulnerabilitat. Demanem a l’altre que ens reconegui, i ens trobem que l’altre ens demana el mateix a nosaltres. Les normes socials, quan son decidides col·lectivament a través del diàleg, son la cristal·lització dels acords als que hem arribat amb els demés: tots cedim en alguns aspectes de la nostra llibertat, i així ens garantim de manera recíproca que ens respectarem i reconeixerem entre tots. Els drets reflecteixen els diferents aspectes en que hem de ser reconeguts com a subjectes, i les obligacions, que son sempre la seva contrapart necessària, reflecteixen les maneres com hem de reconèixer nosaltres als demés. Quan les normes son decidides per aquesta via democràtica, quan tots hem pogut participar d’aquestes decisions, ens hi veiem reflectits en elles i entenem de primera mà la necessitat de complir-les. És per això que, per molt que un dictador establís exactament els mateixos drets i obligacions, no ens satisfarien. La nostra necessitat de ser reconeguts dependria de la voluntat arbitrària d’un altre, i no d’un compromís col·lectiu en el que ens hi veiem inclosos.
La segona idea, és que existeix una relació entre els drets i el conflicte. Efectivament, la via alternativa a establir normes consensuades entre totes i tots, es el conflicte permanent entre nosaltres; una forma de vida que en el fons cap de nosaltres desitja, donades la sensació de vulnerabilitat i la necessitat de ser reconeguts de les que ja hem parlat. Això, però, vol dir que el conflicte és el detonant del diàleg i del consens. Ens adonem que som vulnerables i que ens hem de posar d’acord, quan es produeix una situació en què som vulnerats per una altra persona, o en que les discordances amb els demés ens plantegen la violència com un horitzó possible però indesitjable. Per això, és important analitzar bé les situacions de conflicte entre les persones: és possible que el que estigui passant es que una o més persones s’estiguin sentint vulnerades en algun aspecte, i estiguin demanant que es revisin els drets i les obligacions per a sentir-se plenament reconegudes i incloses. En la societat, existeixen nombroses barreres o discriminacions que impedeixen que les persones siguin plenament lliures pel fet que la societat, o alguna part d’aquesta, no reconeix plenament algun aspecte constitutiu d’aquestes persones. A això es al que ens referim quan parlem de desigualtat d’oportunitats. Les persones amb discapacitats visuals, per exemple, poden patir discriminacions a l’escola, quan les institucions escolars no les tenen en compte a l’hora d’actuar. En aquest cas, s’estaria vulnerant el dret a l’educació d’aquestes persones. La discordança, la discussió i el conflicte, per tant, sempre que siguin pacífiques, son situacions necessàries per a que les normes, els drets, i les obligacions de que estan dotades les nostres societats evolucionin.
Sensibilització sobre la discapacitat visual
El ple desenvolupament social d’una persona està directament vinculat a l’ús dels sentits, a la manera d’experimentar el món. Aquesta no és només una qüestió de salut i d’accessibilitat, és a dir, que no es limita a brindar assistència mèdica a les persones amb discapacitats o diversitats funcionals, i a dissenyar entorns adaptats a elles. És també una qüestió de drets i de participació, de reconèixer la diversitat d’experiències com a vàlides, i com a peces importants d’aquesta complexa xarxa d’activitats col·lectives que ens permeten funcionar i evolucionar com a societat.
En les nostres societats, la vista juga un paper privilegiat. El primer motiu, ja l’hem esmentat: els espais i objectes que ens envolten estan generalment dissenyats per a persones que hi veuen – i aquí, veure-hi no només vol dir rebre informació pels ulls, sinó també predir els moviments d’objectes o d’altres persones –com els cotxes quan creuem el carrer–, i reconstruir imatges d’espais en la nostra imaginació –per exemple, si me’n recordo que he aparcat el meu cotxe al costat d’un altre que era més gran i vermell, encara que no tingui l’escena davant meu ara mateix–.
El segon motiu, té a veure amb la comunicació interpersonal. Se sol considerar que la comunicació no-verbal representa entre el 70% i el 90% d’un missatge. Una part molt important de la comunicació té a veure amb previsions i expectatives que tenim sobre com els altres reaccionaran al que fem o diem, i per això constantment busquem amb la mirada expressions de vergonya, de confort, de por, de seguretat, etc. La construcció de la nostra imatge personal (la manera com imaginem el nostre propi cos quan no l’estem veient al mirall, l’estètica que escollim, la nostra manera de gesticular, etc.) està en gran part influïda per aquestes prediccions i expectatives, i per tant, pel sentit de la vista.
Per això, el tercer motiu es la dimensió simbòlica de la societat, i el seu lligam amb la vista. Sovint, les previsions i expectatives que tenim dels demés i de nosaltres mateixos, no es refereixen a persones específiques, sinó a rols socials en general, que identifiquem amb certs símbols visuals. Per a tots els qui veiem, es fa obvi que no es vesteix igual una guarda de seguretat, que el nuvi el dia de la seva boda, o que una entrenadora de futbol. L’uniforme o el vestit de nuvi son símbols visuals que ràpidament ens porten a la ment multitud d’altres símbols i funcions socials: unes feines, a les que corresponen unes actituds determinades, que associem amb unes emocions, amb uns llocs, amb uns perfils de persones, etc. La nostra idea de com es el món social la construïm a través d’aquests símbols, i molts d’ells pertanyen a l’esfera visual.
La nostra capacitat de desenvolupar-nos, de participar activament de la societat, i de ser valorats, depèn de com ens adaptem a aquesta “normalitat”, a les infraestructures i relacions que configuren el nostre entorn social. No poder manipular el nostre entorn físic ens pot col·locar en una forta situació de dependència, donat que potser no podem treballar, cuinar per a nosaltres mateixos, netejar, o fins i tot caminar. El fet de no poder accedir a alguns dels canals de comunicació que la nostra societat privilegia, com ara la televisió, els telèfons intel·ligents, o el cinema, ens pot excloure de participar de la cultura. Que el nostre cos no encaixi amb el que es considera “normal”, que no puguem vestir-nos o comportar-nos com es considera “adequat” o “respectable”, pot ser motiu de discriminació i rebuig.
Amb tot això, podem entendre fàcilment que les persones amb una discapacitat visual pateixen múltiples discriminacions en un món dissenyat principalment per i per a persones que hi veuen plenament. Podríem classificar aquestes discriminacions, i les situacions de desigualtat d’oportunitats que en resulten, en tres categories:
- En primer lloc, aquelles situacions que resulten en una insatisfacció de les necessitats bàsiques i vitals de les persones amb discapacitat visual. La societat ha de ser capaç de garantir que aquestes persones puguin gaudir dels seus drets fonamentals, encara i així de la seva discapacitat, o de funcionar d’una manera diferent. Això implica rebre atenció sanitària gratuïta i universal, amb la possibilitat, a més, de rebre tracte especialitzat per a la seva discapacitat. Implica també que el sistema educatiu disposi de mecanismes efectius per a garantir la igualtat d’accés de les persones amb discapacitat, així com l’equitat a l’hora de garantir la qualitat de l’educació rebuda. En el nivell institucional, les administracions públiques han de disposar de les adaptacions que siguin necessàries per tal de poder garantir que les persones amb una discapacitat visual puguin fer valdre els seus drets basics com a ciutadanes, i participar del sistema democràtic, de manera igualitària.
- En segon lloc, aquelles situacions en què es produeix una discriminació explicita o motivada pel fet de tenir una discapacitat visual. S’hauria de poder garantir, per exemple, que les persones amb discapacitat visual parteixin de les mateixes condicions a l’hora de ser valorades per una feina, de buscar un lloguer, de contractar una assegurança, o qualsevol altre situació en que l’accés a algun recurs depengui de la valoració de tercers, que poden tenir un biaix discriminador. A més, s’hauria de disposar de mecanismes de seguretat, atenció i acompanyament que previnguin i resolguin situacions de violència que puguin patir les persones amb una discapacitat visual, sigui aquesta violència motivada per la discapacitat o empitjorada pel fet de tenir-la.
- Finalment, aquelles situacions en que es vulnera l’autonomia personal de les persones amb discapacitat visual. Ens referim a situacions en que l’entorn de la persona, o les institucions, intervenen en la seva vida de manera paternalista o assistencialista, limitant la seva capacitat de decisió i no atenent a les seves opinions i desitjos propis. Trobar-se en una situació de dependència o necessitar ajuda no hauria de resultar en una situació de desigualtat de poder, en la que la persona que cuida o assisteix anul·la com a individu a la persona dependent. Les persones amb una discapacitat visual tenen igualment reconeguts els drets personals fonamentals, com la intimitat, l’honor i la imatge personal, la llibertat d’expressió, etc.
Els Drets (els reconeguts en la Declaració dels Drets Humans, en la Constitució i en les diferents lleis) i els mecanismes que es despleguen a la pràctica per a garantir que es compleixen, existeixen precisament per a garantir que partim de les mateixes oportunitats. Si ens hi fixem bé, podem veure com totes les situacions de discriminació o vulneració que hem explicat, així com els drets necessaris per a prevenir-les, estan connectades entre si. Per exemple, no poder accedir a una educació de qualitat pel fet de tenir una discapacitat visual, pot resultar en el futur en desigualtats a l’hora de buscar feina, que poden col·locar a la persona amb discapacitat en una situació de dependència econòmica amb respecte a una altra persona o institució que no respecti plenament la seva autonomia individual. Així doncs, la prevenció de les desigualtats i la garantia dels Drets, ens pertoquen a tots.
També és fonamental tenir en compte que les desigualtats pròpies que es deriven de la discapacitat visual, interseccionen amb altres factors socials generadors de discriminacions. El cas del gènere és especialment notable. El rol de cuidadores que moltes societats encara esperen de les dones, implica que sovint hagin de minimitzar la importància de les seves pròpies necessitats per a privilegiar les de la seva família o la seva comunitat. En el terreny de la salut visual, això pot voler dir posposar, potser indefinidament, la busca d’assistència sanitària, afavorint així l’empitjorament de moltes malalties i l’agravament de la condició de discapacitat. A més, la situació de desigualtat econòmica i de precarietat que experimenten les dones arreu del món amb intensitats diferents, pot limitar la capacitat d’accedir a la sanitat i als medicaments. Això no només suposa un perill per a la salut física de les dones, sinó que les col·loca en una posició encara més vulnerable, reforçant els seus vincles de dependència econòmica i social amb respecte als seus marits, a les seves famílies, o a les institucions. A més, com ha estat tradicionalment el cas amb la resta de branques de la medicina, l’òptica i l’optometria son disciplines principalment dominades per homes, que poden tenir un biaix de gènere a l’hora d’investigar i catalogar les malalties, obviant per exemple les interaccions que pot tenir el cicle menstrual o el consum de píldores anticonceptives amb diferents malalties i tractaments.
Que es puguin garantir els Drets de les persones amb discapacitats visuals, depèn molt dels recursos amb què una societat compti. Hi ha molts països arreu del món, generalment aquells que es troben en el Sud Global, que pel fet d’haver estat col·locats en una situació de dominació i dependència econòmica, no tenen els recursos per a fer efectius aquests Drets. Segons la OMS, el 90% de les persones amb discapacitat visual viuen en països del Sud. Aquesta dada no és casualitat: en els països més pobres, on l’accés a la sanitat és molt precari, la prevenció i la cura de les malalties visuals és molt menor que als països del Nord. També segons estimacions de la OMS, el 80% dels casos de ceguesa presents a l’Africa podrien haver-se previngut, o es podrien tractar, si es disposes d’una cobertura sanitària plena.
Les diferencies es presenten també en termes d’edat. En els països del Nord, on l’esperança de vida és molt més elevada que a la majoria de països del Sud, les malalties de la vista mes prevalents són limitacions parcials de la visió, com la miopia o deficiències en la visió de prop, associades a la vellesa, moment de la vida en que encara i així de rebre assistència mèdica adequada, els òrgans de la vista estan ja en decadència. Als països del Sud, en canvi, les malalties de la vista que resulten en pèrdua total de la visió son presents en totes les franges d’edat, però especialment en la infància, per malalties infeccioses que produeixen ceguesa, i en la vellesa, per les dures condicions de vida arrossegades al llarg del temps i altres malalties no tractades, com el glaucoma, que resulten en cataractes o ceguesa. Aquestes son afeccions associades a la manca d’assistència mèdica, a la inseguretat alimentària, a les males condicions climàtiques, i a condicions de treball molt dures.
Es tracta també d’una qüestió de gènere. Segons l’Agència Internacional de Prevenció de la Ceguesa, dels 1.100 milions de persones amb pèrdua de visió, el 55% són dones i la majoria viu en països de renda baixa i mitjana. Les afeccions de les dones estan relacionades amb les infeccions dels nens, donat que en societats mes tradicionals i patriarcals, són elles qui tenen cura dels fills. Al estar relegades a les tasques de cures i de casa, però no disposar d’accés a productes d’higiene i cura personal amb que mantenir la llar i la roba neta, o rentar als fills, les dones d’aquests països es veuen confinades durant moltes hores al dia en espais amb un alt risc d’infecció o contaminació. Quan ja estan malaltes o en una situació de discapacitat, l’exclusió social que pateixen es molt forta: com ja hem explicat abans, son les últimes en accedir a les escasses oportunitats d’assistència sanitària, i ja son descartades de la possibilitat de rebre educació o de treballar, en cas que existís.
Recursos amb altres dinàmiques per a treballar la inclusió a l’aula:
https://escoles.fundesplai.org/blog/suport-als-alumnes-amb-nee/jocs-sensibilitzacio-discapacitat/
La situació del dret a la salut visual al Senegal - Ocularis
El Senegal es un país situat a la costa atlàntica del continent africà. Compta amb una àmplia diversitat ecològica, però també social i cultural, donat que des d’abans de la modernitat, ha estat un important node comercial i de transports per aquells qui han navegat la costa oest del continent.
Amb un passat colonial vinculat al comerç d’esclaus i a l’expansionisme portuguès, neerlandès i francès, no va assolir la seva plena independència fins el 1960. Com molts dels seus països veïns amb històries de descolonització similars, el Senegal es va integrar a l’economia mundial com a país perifèric. Es tracta de països que, per la seva història de dominació i espoli, no han pogut desenvolupar en el seu territori una economia plenament industrial ni acumular grans masses de capital, i per tant, en la divisió internacional del treball, es veuen relegats a una situació d’intercanvi desigual: han de produir grans quantitats d’aliments i matèries primeres –mercaderies amb poc valor en el mercat mundial– per a poder costejar-se les tecnologies produïdes als països del Nord –molt més cares que el que ells produeixen–, per tal de poder dur a terme la seva pròpia industrialització i esdevenir competitius per si mateixos. Això, conjuntament amb el deute i les ingerències de capital estranger en les seves economies, col·loca aquests països en un cercle viciós de dependència econòmica, que beneficia als països del Nord perquè els garanteix aliments i matèries primeres barates i abundants. Per això, al voltant del 75% de les persones treballadores del Senegal es dediquen a l’agricultura (principalment de blat i cacauets) i la pesca. La mineria, sobretot d’or i fosfats, és també una de les activitats econòmiques dominants, juntament amb el refinament de petroli.
Així, es deu en part a les dinàmiques de la dependència el fet que, tot i així de ser un dels països més estables i econòmicament desenvolupats de la regió gràcies a la producció d’aquestes matèries primeres, al voltant del 50% de la població del país visqui per sota del llindar de pobresa. A més, el país ocupa el lloc 170 (sobre 193 països) en el ranking de l’Índex de Desenvolupament Humà. La desigualtat entre el camp i la ciutat és molt pronunciada, donat que l’accés a serveis i infraestructures essencials, com hospitals o aigua sanejada, és molt limitat a les zones rurals. Aquesta manca d’infraestructures, juntament amb la poca tecnificació de l’agricultura –degut a les dinàmiques de dependència que ja hem explicat– i a factors associats amb el canvi climàtic –com ara sequeres periòdiques o esgotament del sòl–, fan que la seguretat alimentària perilli també a les zones rurals. A les zones urbanes, l’atur juvenil és un dels principals factors de desigualtat. El Senegal ha aconseguit una taxa relativament elevada d’escolarització primària, però al voltant de la meitat de la població encara no aconsegueix accedir a l’educació superior. Això fa que els joves de les ciutats no puguin accedir a les oportunitats laborals que podria brindar-los el lent però sostingut creixement econòmic del seu país, i hagin d’acabar migrant. L’accés a l’educació i a la feina està travessat, a més, per fortes desigualtats culturals i de gènere. Les noies es casen molt joves, i el codi civil encara les reconeix com a subordinades als seus marits. D’aquesta manera, es veuen subjectes a fortes condicions d’explotació al camp, i molt sovint no compten amb l’oportunitat d’optar a l’educació secundaria ni de migrar a les ciutats.
En el terreny de la política, les fortes desigualtats que travessen l’estructura social i les complicades maniobres de modernització que ha d’emprendre un país en una situació de dependència –com ara l’haver de permetre sempre la ingerència d’interessos econòmics i geopolítics estrangers en major o menor grau– han fet que el sistema democràtic, encara i així d’haver-se desenvolupat força en relació als països veïns, no s’hagi acabat de consolidar encara. En els últims anys, les tensions entre el govern i l’oposició han augmentat. A més, el país ha experimentat en l’última dècada varies onades de protestes massives i conflictes socials, en que la societat civil reclamava millors condicions de vida. Aquestes protestes van ser violentament reprimides una vegada rere altre, així com les diferents opcions polítiques alternatives en que les protestes van cristal·litzar van ser perseguides pel partit que governava en el mandat anterior a l’actual. El president actual, Ousmane Sonko, es un líder social de les protestes que ve d’estar empresonat pel govern anterior. En els propers anys, enfrontarà el repte de reformar una societat encara molt dividida i d’assolir una millor distribució de les oportunitats per a la població del Senegal.
En aquest context de manca d’oportunitats econòmiques i d’inestabilitat social, les persones amb una discapacitat visual es troben en una situació molt precària, especialment quan depenen del sistema sanitari o de les seves famílies. A més, els problemes relacionats amb la vista son molt prevalent al Senegal. Per una banda, trobem malalties associades a les males condicions de vida, com ara glaucoma derivat de casos no tractats de diabetis, o infeccions fruit de l’aigua contaminada i de la manca d’higiene. Per altra banda, trobem problemes congènits que empitjoren al no ser tractats, com ara cataractes o problemes de refracció. Aquests problemes no només són de caire sanitari, sinó també social. Les persones amb problemes de la vista, especialment els infants, pateixen un fort estigma, i poden ser rebutjats per les seves famílies o comunitats. Tenint dificultats per a desenvolupar-se en l’àmbit educatiu i laboral, no comptant amb el suport del seu entorn, i tenint serioses dificultats per a migrar donats els seus problemes de salut, les persones amb discapacitats visuals constitueixen un dels grups més vulnerables del país.
Documental - TOTS ELS ULLS: La salud visual al senegal
El professorat pot fer un visionat previ del documental complet aquí
Ocularis: la tasca que es fa al Senegal
En tot el recorregut que hem fet, hem vist que la garantia dels drets de les persones amb discapacitat visual és una cosa que pertoca a tota la societat. Hem vist, a més, que hi ha països en que garantir aquests drets és especialment complicat. La causa dels Drets Humans, per tant, ha de ser també garantir que en tots els racons del món, de manera universal, es puguin donar les condicions per a que es pugui garantir una vida digna per a les persones amb discapacitat visual.
Aquesta causa pels Drets Humans i la salut visual passa per la promoció del desenvolupament, però no entès des d’una òptica paternalista ni assistencialista. Cooperar amb els països més empobrits per promoure el seu desenvolupament, i puguin així garantir els drets de les seves poblacions, no ha de voler dir exercir la caritat, ni tampoc ha de consistir en enfortir encara més les relacions de dependència econòmica i política que els països del Sud tenen amb els del Nord; ans al contrari, ha de consistir en un intercanvi igualitari de coneixements i recursos entre els països, de manera que tots puguin convergir, de manera autònoma, en una mateixa capacitat per a proveir d’una vida digna a la ciutadania.
Aquesta és la manera com Ocularis entén la Cooperació pel Desenvolupament. Ocularis, que és una ONGD, s’encarrega de formar a professionals de la salut visual en països on l’accés a aquesta formació (o en general, a la formació universitària), així com la pràctica de l’ofici, són qüestions complicades. D’aquesta manera, sensibilitzant a aquells qui poden accedir a l’educació superior de la necessitat i la importància de que triïn especialitats en salut visual, formant en tècniques punteres però adaptades conscientment al context on s’hauran d’aplicar, i promovent la investigació sobre els tipus específics de malalties que es troben en els països més empobrits, l’objectiu d’Ocularis es que les comunitats on intervé esdevinguin autosuficients pel que fa a la prevenció i al tractament de les malalties visuals, així com a la promoció de la salut visual en general.
La tasca que desenvolupa Ocularis s’enfoca també en la causa a favor de la igualtat de gènere. D’entrada, el fet de promoure la salut visual per a tothom, acosta l’oportunitat de rebre tractament i acompanyament a dones en situacions de vulnerabilitat que d’altra manera no l’estarien rebent, afavorint així l’autonomia i l’empoderament d’aquestes dones. A més, tant en el seu treball sobre el terreny, com en la seva relació amb altres entitats i institucions, l’ONGD s’encarrega d’incorporar la mirada de gènere, produint dades desagregades per gènere, escollint col·laboradors que incorporin els interessos de les dones en la seva activitat, tenint en compte les particularitats de la situació de dones amb diferents circumstàncies i condicions de vida, o promovent la paritat de gènere en la formació de nous professionals de l’optometria.
Indicadors d’avaluació.
Coneixement i comprensió.
Coneix els drets dels infants i entén el seu significat.
Entén què és la discapacitat visual i les seves implicacions
Té dificultats per identificar o explicar els drets. Mostra desconeixement o confusió sobre el tema
Reconeix alguns drets, però amb dificultat per explicar-los. Té una noció bàsica, però no identifica implicacions socials.
Reconeix els drets i en sap explicar alguns exemples. Entén i explica amb ajuda les dificultats associades
Reconeix i explica els drets amb exemples clars i coherents. Explica amb claredat què és i com afecta les persones
Empatia i actitud crítica.
Mostra actitud empàtica envers persones amb discapacitat visual.
Identifica situacions de desigualtat i proposa solucions
Té actituds o comentaris poc inclusius.
No identifica desigualtats o no mostra interès.
Té actitud de respecte, però no sempre actua en conseqüència.
Amb ajuda identifica situacions injustes.
Respecta i ajuda si se li demana.
Detecta desigualtats i en parla críticament.
Mostra actitud empàtica envers persones amb discapacitat visual.
Identifica situacions de desigualtat i proposa solucions.
Participació i implicació.
Participa activament a les dinàmiques i col·labora amb el grup.
Mostra desinterès o rebutja participar.
Participa amb ajuda o es dispersa sovint.
Participa de forma regular i contribueix en el grup.
Té una participació activa, constructiva i col·laborativa.
Creativitat i expressió.
Expressa idees pròpies de forma clara i creativa (oralment, escrita o artística)
Té dificultats per expressar idees o no participa
Expressa idees bàsiques amb ajuda
Comunica idees amb claredat i mostra creativitat.
Comunica idees amb originalitat i respecte, argumenta bé.
Compromís i autoreflexió.
Muestra capacidad para reflexionar sobre su actitud y aprendizaje
Té dificultats per fer una autoreflexió significativa.
Reflexiona parcialment, amb ajuda.
Reflexiona amb sentit crític i assumeix compromisos.
Fa reflexions profundes sobre el que ha après i com pot actuar.
GloSsari
Es tracta de propietats, qualitats, característiques o comportaments que diferents subjectes o persones es reconeixen mútuament com a vàlides. Per exemple, el dret a la salut implica que reconeixem com a valida, per als demés i per a nosaltres, la necessitat de mantenir-nos saludables, i per això ens abstenim tots de dur a terme pràctiques que puguin posar en risc aquesta necessitat.
Són les normes comunes que hem de respectar entre tots per a que els drets puguin existir, tant per a nosaltres mateixos com per als demés
És el rang o l’”espai” de comportaments vàlids que es defineix pels drets i les obligacions. Per exemple, la meva llibertat de pensament està garantida, d’entre altres, pel dret a la llibertat de pensament, consciència i religió, que vol dir que entre tots ens prevenim d’actuar de maneres que limitin l’expressió d’opinions i creences diverses, i és gràcies a que tots respectem aquesta norma que tots tenim aquesta llibertat.
És el compromís col·lectiu de que tots ens respectarem entre nosaltres a través de les normes de les que ens dotem, i és per tant el fonament dels Drets. Emergeix quan ens adonem que tots som vulnerables davant els demés, i necessitem ser reconeguts com a éssers humans vàlids i sentir que les nostres necessitats son garantides.
Es tracta de la situació social en que dues o més persones veuen les seves llibertats limitades pel fet de comptar amb recursos (siguin econòmics o d’algun altre tipus) inferiors a altres.
Es tracta de la situació contraria al reconeixement, és a dir, que es dona quan una persona es considerada com a invàlida, inferior o senzillament externa al col·lectiu, per alguna de les seves propietats, qualitats, característiques o comportaments.
Es tracta de tots els processos cognitius que ens permeten relacionar-nos amb l’entorn a través de la vista. És important tenir en compte que, com es tracta d’un sistema cognitiu complex, la diversitat de maneres possibles de funcionar es molt àmplia, comprenent des de ceguesa total fins a diferents tipus d’estrabisme, taques a la retina, etc.
Es tracta de la situació social en que una persona, pel fet de que el seu aparell visual funciona d’una manera diferent, experimenta una disminució de les seves oportunitats i llibertats, que pot conduir a una situació de dependència. Es tracta d’una situació de caràcter social perquè, encara i així que la diversitat funcional d’aquestes persones és de caire biològic, la traducció d’aquesta manera de funcionar a una manera “menys capacitada” o “menys vàlida” implica que prenem com a referència un entorn socialment produït exclusivament per a persones que funcionen d’una manera que es considerada “normal”, i que per tant no és inclusiu amb les maneres de funcionar que se surten d’aquest esquema.
Es tracta del reconeixement de la necessitat de mantenir el major nivell possible de salut física i mental. La OMS li reconeix els següents components: La disponibilitat, és a dir, que hi hagi cobertura de centres i recursos sanitaris suficient per a tothom; l’accessibilitat, és a dir, que tothom pugui accedir a aquests centres i recursos, i ser atès de manera adequada, sense importar els seus ingressos, color de pell, gènere, etc.; L’acceptabilitat, que implica adaptar la pràctica mèdica a les circumstàncies pròpies de cada pacient, evitant que es perdi el caràcter humà en tot el procés; i la qualitat, que implica poder prestar uns estàndards adequats de servei.
Es tracta d’un concepte que es fa servir, en contrast amb Nord Global, per a referir-se a les característiques històriques que comparteixen molts dels països de l’hemisferi sud en el procés global de desenvolupament de la modernitat. Es tracta de països que en molts casos tenen passats colonials, i que s’han vist subjectes a situacions de dependència i imperialisme per part dels països del Nord, que els han col·locat en posicions d’inestabilitat política i vulnerabilitat social.
Es tracta de la ciència que estudia l’ull i el fenomen de la vista. El seu desenvolupament com a ciència i la seva adequada prestació com a servei sanitari, son qüestions essencials per a garantir el Dret a la Salut.
